Demà m'invento un nou lligat del 2

Capgrossos posen tontos a la pinya. Ells mateixos ho diuen: els diagonals que tanquen el lligat del 2 entre el primeres i els laterals, són els “laterals tontos”: una posició que amb prou feines hi entra, si agafa mans empipa el primeres, i treballa tan escantat que no pot fer força. I no obstant, els hi posen.

I és que un cop despasses el nivell del 4/6a, la teoria de pinyes no quadra. L'any 1998, l'Hervé Pi al Riberal estudiava la posició dels laterals pel 2de6 al llibre “Castells i castellers. Guia completa del món casteller” d'en Xavier Brotons. Ara l'Hervé trobaria 10 maneres diferents de col·locar els laterals al 2de6: amb vent petit + vent gran, amb/sense diagonals, amb 4 laterals + vent, fent d'agulla, mans per sota/per sobre genoll, mans creuades o directes, entrant abans o després dels vents,... i ves per on, estem parlant d'una posició (laterals) que fa 50 anys ni tant sols existia.

Primer p5 dels @verds. Pinya al mogollón.

Les pinyes, enfront d'allò que molta gent pugui pensar, són canviants. Deixant de banda l'equip del baix -relativament estable des dels inicis-, l'ordre a pinyes l'hem de reconéixer a Nens del Vendrell i la Colla Vella, a finals dels any 60. Fins llavors les pinyes eren similars a la gespa de la UAB després d'una festa de Ganàpies: al mogollón, tothom provant de tocar cuixa. Posaven daus a banda i banda i au, la resta alçant braços per arribar a les cames dels segons. Les rengles de mans eren ciència ficció. En Francesc Piñas, un dels responsables de la Colla Vella, així ho explica a la Revista Castells: “en Xamalí que anava a segons ens va dir a mi i a un altre que li fèiem de primeres: <<o l'un, o l'altre!>>. Em va fer reflexionar”¹. Va reflexionar, i va posar nom a “primeres” i “laterals”.

Continuem amb una pinya tan simple (sic) com la torre, recordant què va passar amb el primer 2/9fm de la història. Els @verds havien estat provant-la sense sort des de 1989. 7 intents. L'any 1993, uns simpàtics carmanyolaires de color malva la van provar el 1993 amb un tal Biel Duran d'acotxador... i la van carregar: avui en dirien “zasca!”. La diferència: els mateixos verds la reconeixien en veu del seu llavors ajudant de cap de colla, Francesc Moreno “Melilla”: “el problema principal amb què vàrem topar eren les crosses”². El tronc verd i malva eren excel·lents, però el 2d9fm de Minyons portava crosses a les manilles, fet que li va donar l'estabilitat necessària per aguantar 10 segons més. Els @verds no hi havien trobat la manera d'encabir-les. I no parlem de més gent al folre, no: el folre minyó duia 49 persones, contra les 51 verdes.

I si parlem d'estructures compostes, com el 5 o el 7, hi ha més variants que cases de barrets a l'Empordà. El mateix formatget del 5 -això és, l'espai entre el 2 i el 3- és vist a plaça amb/sense vents, amb 1 sol lateral a rengla, amb tota una filera de mans a la rengla, o sense vents i amb una filera de mans per aguantar el 2, o... no he trobat límit a les opcions.

Soca govinda amb mans amunt

Tot està inventat a pinyes? Ni parlar-ne. D'una banda, l'aparicio de noves estructures com el 7 afegeix complexitat i nits d'insomi als responsables pinyaires de les colles. Lligar un 7/9f com van fer els @verds fou més un èxit de pinya que de tronc, al meu entendre: extraordinari. D'altra banda, els requeriments per a la limitació de riscos als castells reclamen contínues millores per augmentar-ne la seguretat. Per exemple: és necessari que els caps a la soca d'un castell folrat romanguin desprotegits amb braços avall, encara que no rebin peus? Mireu la soca dels govindes, a la imatge.

Finalment, quines innovacions poden aportar a pinyes les colles novelles? En trobar-nos colles aïllades i amb poca mà d'obra, és possible que apareguin noves posicions. La figura de les guillotines també va aparéixer certament en un moment on trobar 8 crosses per fer un 4 era difícil.

Per acabar, una proposta d'estudi. L'expansió castellera dels darrers 20 anys ha donat lloc a un efecte similar al d'una llengua estesa geogràficament: el substrat lingüístic local s'afegeix a una llengua culta novament apresa, originant una altra llengua o dialecte com a síntesi. Així, a les pinyes de Valls i Guissona trobem diferències no només de denominació (mà-i-mà, vent o dau, contrafort/home del darrere), sinò també de col·locació. Podem parlar de models geogràfics de pinya? Les colles que treballen juntes, com ara @elsPallagos, Angelets i Riberal, podrien compartir una manera regional de lligar un pilar caminant que els sigui pròpia. I les que tenen falcons a prop, com ara Vilanova, potser aixequen castells amb estructura i ritme diferent que les altres colles. 

En un pròxim article proposaré estudiar l'evolució de treball de tronc i mainada, per evidenciar -un cop més- que el món dels castells ha innovat des de sempre, i que el canvi, en general, ha estat per bé. Qui té por a innovar?

1Revista Castells, núm. 46 (Anuari 2014), p. 60

2 Xavier Brotons / Joan Beumala. Les meravelles del món casteller (II), p. 75.