jueves, 3 de julio de 2014

Mai no m'han agradat els Minyons de Terrassa


Mai no m'han agradat els Minyons de Terrassa: no és pas cap secret. Però darrerament, algunes evidències me fan plantejar si no m'he equivocat en la meua anàlisi. M'explico.

Ramon Codinas cagant-se en els rànquings
Vaig créixer castellerament parlant amb els @verds d'en Melilla: competitius, tradicionals, autoritaris, professionals. I @minyons eren l'enemic a batre: per haver carregat els primer 2de9fm i 5de9f, per descarregar el 4/9net a Girona el dia de Santa Úrsula, pel rebuig al sacro-sant Concurs de Tarragona i els rànquings (memorable l'aparició d'en Ramon Codinas al Quarts de Nou, imatge adjunta). Parlem d'una època (any 1998) en què la Coordinadora es limitava a l'assegurança, i no se sentia a parlar de planificació estratègica de les colles, verkamis o cascos per mainada.  La línia oficial era la tradició, i l'insult de moda era "ets un putu minyó".

Des dels inicis l'any 1979, Minyons de Terrassa van voler implantar un model de colla radicalment diferent, i no obstant obvi: és la colla qui s'adapta a l'entorn, i no al contrari. En un exercici de planificació i anàlisi extraordinaris per l'època, van optar per rejovenir la colla, fer-ne un espai de lleure i oci gratuït, potenciar models de funcionament assembleari. Fins i tot -oh! sacrilegi- fer que les dones fessin castells. D'acord, no van ser els primers a permetre-ho, però sí els primers a fer-ho expressament. Així van definir-se, així continuen.

Més encara: van optar per ser més cooperatius que no pas competitius. Entendre els castells fets com l'assoliment d'un projecte personal i social, i la colla com un element transformador de la societat. Així van definir-se, així continuen.

Restaurant La Trobada
Restaurant La Trobada, dins el local
Tot això ve a colació de la visita que vaig poder fer-los dimecres dia 02/07 en ocasió d'un assaig especial, al seu local del C/Teatre. De primer, l'excel·lent acollida per part d'en Xavi Pinsach, màrtir dels castells i actual sots cap de colla. De segon, un repàs a la història castellera moderna amb els fotos de les parets. I de postres, la presentació de "El restaurant del temps", un projecte social finançat per l'Ajuntament. Es tracta d'un espai on persones en situacions econòmiques desiguals poden compartir taula i un menú de qualitat. Aquelles persones que poden pagar el menjar amb diners ho fan; les que no, poden oferir el seu temps, tot participant en projectes socials i solidaris. La crònica de la inauguració, aquí. La colla ha cedit l'espai a aquesta iniciativa solidària.

Minyons té una idiosincràsia pròpia, definida fa 35 anys: així van definir-se, així continuen. D'aleshores ençà, han transformat el món dels castells i la societat egarenca sense perdre llençols pel camí. Quantes colles han apadrinat? Quants folres i manilles es fan a la manera minyona? A quants assajos de colles en formació han assistit, tot explicant el seu model? 
...i quantes colles ha apadrinat la @collavella? La resposta és òbvia. Me sap molt greu pels meus amics de sang tradicional: en la meua opinió, el món casteller d'avui li deu molt més a @minyons que a les colles que guanyen el Concurs.

***

1 comentario:

  1. Segurament, cremaràs en el pitjor dels inferns verds egarencs, però malgrat que segur que podríem trobar-los alguna màcula, tots aquests reconeixements els trobo encertats. Et felicito per la valentia.

    ResponderEliminar