El Concurs ens roba segons!

Castells a Valls per la Candelera 1911

Fins el 1970, els castells es feien per collons. Literalment, perquè no hi pujaven dones ni nenes. I també perquè no existia un manual tècnic: es feia a força, per feeling, que llavors encara en deien sensacions. El joc d'alçades, la manera de pujar i baixar, d'agafar terços (dret per dins, esquerra per fora),... tot era aproximat, oimés quan recordem que sovint les colles que actuaven fora de casa completaven les seues plantilles de tronc i mainada amb els qui trobaven al poble contractant.
D'aleshores ençà, el tronc i la mainada de les colles s'han estandarditzat, estilitzat i millorat. Les raons clàssiques ja les coneixem: professionalització, assaig, exposició mediàtica o planificació estratègica. Però no només és feina de gimnàs: la innovació a tronc ha permès millorar estructures. 

Francesc Piñas, un innovador a la Colla
Vella. Imatge de la Revista Castells

Us convido a analitzar la manera que puja el 4de8a de la Colla Vella el 1970 en aquest vídeo (minut 4:20). Cada casteller de tronc fa mínim 10 passes, com la mainada que apren a pujar a Figueres. Actualment tothom puja finet i pel mig: la Jove de Tarragona, Vilafranca o Sants ho fan en 6 passes, com tothom (falca-faixa-genoll-agafeu-peu-peu). Tothom? No! Fixeu-vos a plaça: Minyons, Gràcia o Sabadell pugen directament amb falca-faixa-agafeu-peu-peu, en 5 passes. Qüestió de temps i estabilitat. I qüestió d'innovació, aquesta paraula que Minyons de Terrassa sembla haver inventat.

El 5 és un castell en què la innovació ha trobat terreny adobat. La gran majoria de colles fan pujar 3 i 2 amb 1 pis de separació, com a Sabadell. És a dir: quan entren quints del 3, els quints del 2 encara pugen. En canvi, al primer 5de8 descarregat del s.XX per la Joves de Valls el 1981, tot el tronc puja alhora, al 3 i al 2. Fins i tot Lluís Esclasans¹, ex-cap de colla de Vilafranca, assegurava que ell preferia fer pujar tothom alhora per guanyar temps. Minyons de Terrassa el fan pujar tot alhora, i a més -com hem vist- entren amb peu directe: guanyant segons a dojo.

5de6 a l'antiga de Castellers de Terrassa

Més innovació al 5: la posició de la mainada. Antigament es feien 2 poms de dalt separats, com passa ara al 7de8. La colla Vella ens ofereix cada any la oportunitat màgica de veure una actuació a l'antiga: vestits, transports i castells són com avantes. Guaiteu com es col·locaven els dosos al 5 antigament aquí (minut 4:50). A algun cap pensant se li va acudir a mitjans del segle passat canviar la disposició del castell, posant-hi la rengla al mig, i així la mainada evita baixar fins als quarts. Es guanya temps i es remena menys el castells: innovació en estat pur. I no, no ho van fer els Minyons.

Ara me poso jo a innovar. Crec que encara podem guanyar temps al 5 i al 7, fent pujar la mainada pel costat del castell petit. M'explico.

En Jordi Andreu, periodista casteller de Xiquets de Tarragona, comentava el 2012 al seu bloc: 

“[A l'estructura del 7] suposo que sota la influència del 5, primer es carrega l’estructura central, en aquets cas el 4, i després l’enxaneta (en cas que es faci amb un de sol), passa a carregar l’estructura posterior, el 3 en aquest cas. Aquesta manera fa que el 4 hagi d’esperar uns instants a seguir descarregant-se a que la canalla de la part del 3 baixi, perquè és clar que no es pot desfer el 4 abans que el 3”. 

És a dir: un cop passa l'enxaneta del 4, el tronc no el pot desmuntar de seguida, ja que el castell central aguanta tota l'estructura. I no és cap broma: al 7de9f de Vilafranca, el 4 es va esperar 11 segons per poder baixar. I al 7de8 d'Igualada, 14 segons.

Al 5 no s'ha provat mai, i estem parlant de guanyar entre 8 i 10 segons. Un temps que en un castell com el 5de9f -etern, penible i esgotador- pot ser la diferència entre carregar o descarregar. El moviment de mainada és tan antinatural com l'és ara, amb un gir de l'enxaneta mig d'esquenes; no hi hauria gran diferència de pes.

La normativa del concurs és, malauradament, clara respecte això: la mainada de les estructures complexes (5, 7 o 9) no pot baixar tant com totes les aletes no han estat fetes. Però tot i així n'hi ha que troben la manera d'innovar. A Sants, l'enxaneta del 7de8 no baixa fins a quarts, sinò que trepitja les cuixes dels dosos. Ho podeu veure aquí. Una solució enginyosa que fa guanyar 5 segons.

1Brotons, Xavier i Beumala, Joan. Les meravelles del món casteller (II), p. 176