Quan en Jordi Pujol assessorava Castellers de Vilafranca

El President Pujol, al moment de ser nomenat padrí
dels Xiquets de Valls. Font: Festadirecte.cat

Al segon volum de les seues memòries, el President Jordi Pujol esmenta que el gran valor de CDC és tenir un projecte de país i un programa per dur-lo a terme. Però que tot això demana un tercer element per funcionar: l'emoció. Gestionar els sentiments de pertinença a un país.

Llegint aquesta frase de l'Honorable, m'ha vingut al cap el funcionament d'una colla castellera. Concretament, el dia a dia de Castellers de Vilafranca. Fa 20 anys que hi trobem tots aquests elements: planificació estratègica, programa d'objectius tècnics i administratius, i motivació any rere any per superar-se.

L'explosió de la colla “lagarta” tingué lloc a partir de 1995, quan la comissió tècnica de llavors -encapçalada per en Francesc Moreno “Melilla”- va descarregar al 13è intent l'anhelat 2d9fm. Des d'aquell moment, l'estratègia tècnica va trobar un filó en els pilars com a eina per diferenciar-se de les altres colles punteres, estendard publicitari de la colla i element de motivació interna. Cada any s'estrenava castell: 4/9fa, p8fm,... Emocions a flor de pell!

Però no només d'emocions viu una colla. Bordegassos de Vilanova també van treballar el p6 l'any 1994, i en tenien un tan o més segur que el penedesenc. Fins i tot van fer proves d'un estratosfèric p7 sense folre! El pilar va tirar la colla cap amunt, és cert: 3/9f, 4/8a, p/7f, 5/8,... fins el 2002, en què van fer el darrer 2/8f. Què va fallar, doncs?

A Vilanova en parlen obertament: “més que fer castells de vuit, calia treballar per tornar a fer una colla de vuit “¹. No hi va haver prou gruix pels recanvis, no hi va haver un projecte de colla. Al contrari que els verds, no es va saber aprofitar el moment dolç per consolidar l'estructura de la colla. I un cop els resultats van deixar d'acompanyar, es va demostrar que l'únic element motivador era el projecte tècnic guanyador. És fàcil créixer quan les coses van bé, però molt difícil mantenir la motivació de la tropa quan el vaixell recula. I a Vilanova no van pair bé.

Penya Blaugrana de Castellers de Barcelona

Potser us sona la situació a can Barça. Un cop en Guardiola va marxar, el projecte s'ha anat desintegrant d'una manera força penosa. Alguns diuen que s'han perdut els valors. I llavors recordem les paraules d'en Leo Messi referint-se a un directiu financer del club: “El señor Faus es una persona que no sabe nada de fútbol y quiere manejar el Barça como si fuera una empresa, y no lo es”. No, no és una empresa: cal gestionar les emocions dels socis.

Tornem al projecte casteller guanyador per definició: Castellers de Vilafranca. Des de fa anys han impulsat d'una manera definitiva l'explotació econòmica de la colla. Patrocini de marca esportiva a les camises, lloguer del local per altres usos, la iniciativa Green Towers per a empreses, convenis amb entitats,... només a tall d'exemple: l'àrea tècnica de la colla l'ocupen 16 persones, inclosos pinyes, tronc i mainada. L'àrea econòmica, que en la majoria de colles es limita a finances i tresoreria, està gestionada per 17 noms. Asseguren que, malgrat els resultats no acompanyin, podran tornar el crèdit sobre la nau on assagen. I mentre uns descarreguen el 4/fa a plaça, uns altres estableixen acords amb la Generalitat per a representar Catalunya a l'exterior. Això és gestionar emocions.

Els verds han aconseguit mantenir-se dalt de tot fent uns extraordinaris exercicis de motivació. Aquí recordo un article d'en Jordi Crespo aparegut el 2013: Motivar a través del “com”. En ell esmenta que motivar la colla amb un objectiu tècnic pot generar frustració quan aquest no s'aconsegueix. Proposa “posar l’accent en el mètode pot ajudar a mantenir viva la il·lusió del grup i esquivar així els contratemps que [...] poden anar succeint al llarg de la temporada”².

CdVilafranca a Stonehenge. 2013
Font: Castellers de Vilafranca

El 2010 els Verds van assolir tots els castells possibles: 3/10fm, 2/8, 3/9fa,... no quedaven reptes! I no obstant, ho van tornar a aconseguir: el 2011, la comissió tècnica encapçalada pel meu admirat David Miret va proposar a la colla de fer tots els castells de la gamma extra en un sol any. I no només els castells, sinò la manera de fer-los: el COM que esmentàvem abans. L'any 2013, per exemple, van descarregar TOTS els castells intentats menys el 4/10fm, incloent 22 gammes extra i 2 cops el 3/10fm. I van muntar un tour europeu, amb visites a Londres, Frankfurt i Salisbury. I 3/9f al Camp Nou. Sí, això és motivar amb el calendari, això és fer que la soca s'identifiqui amb la camisa, això és fidelitzar la colla, això és gestionar emocions!

En un proper article, esmentaré els diferents models d'evolució de les colles novelles. Moltes fan un ús exagerat dels castells nous a plaça com a únic element motivador de la colla. Estaré encantat de rebre les vostres opinions al meu correu.

1http://www.bordegassos.org/historia-dels-bordegassos.php

2http://www.cdecastells.cat/motivar-a-traves-del-com/

El Concurs ens roba segons!

Castells a Valls per la Candelera 1911

Fins el 1970, els castells es feien per collons. Literalment, perquè no hi pujaven dones ni nenes. I també perquè no existia un manual tècnic: es feia a força, per feeling, que llavors encara en deien sensacions. El joc d'alçades, la manera de pujar i baixar, d'agafar terços (dret per dins, esquerra per fora),... tot era aproximat, oimés quan recordem que sovint les colles que actuaven fora de casa completaven les seues plantilles de tronc i mainada amb els qui trobaven al poble contractant.
D'aleshores ençà, el tronc i la mainada de les colles s'han estandarditzat, estilitzat i millorat. Les raons clàssiques ja les coneixem: professionalització, assaig, exposició mediàtica o planificació estratègica. Però no només és feina de gimnàs: la innovació a tronc ha permès millorar estructures. 

Francesc Piñas, un innovador a la Colla
Vella. Imatge de la Revista Castells

Us convido a analitzar la manera que puja el 4de8a de la Colla Vella el 1970 en aquest vídeo (minut 4:20). Cada casteller de tronc fa mínim 10 passes, com la mainada que apren a pujar a Figueres. Actualment tothom puja finet i pel mig: la Jove de Tarragona, Vilafranca o Sants ho fan en 6 passes, com tothom (falca-faixa-genoll-agafeu-peu-peu). Tothom? No! Fixeu-vos a plaça: Minyons, Gràcia o Sabadell pugen directament amb falca-faixa-agafeu-peu-peu, en 5 passes. Qüestió de temps i estabilitat. I qüestió d'innovació, aquesta paraula que Minyons de Terrassa sembla haver inventat.

El 5 és un castell en què la innovació ha trobat terreny adobat. La gran majoria de colles fan pujar 3 i 2 amb 1 pis de separació, com a Sabadell. És a dir: quan entren quints del 3, els quints del 2 encara pugen. En canvi, al primer 5de8 descarregat del s.XX per la Joves de Valls el 1981, tot el tronc puja alhora, al 3 i al 2. Fins i tot Lluís Esclasans¹, ex-cap de colla de Vilafranca, assegurava que ell preferia fer pujar tothom alhora per guanyar temps. Minyons de Terrassa el fan pujar tot alhora, i a més -com hem vist- entren amb peu directe: guanyant segons a dojo.

5de6 a l'antiga de Castellers de Terrassa

Més innovació al 5: la posició de la mainada. Antigament es feien 2 poms de dalt separats, com passa ara al 7de8. La colla Vella ens ofereix cada any la oportunitat màgica de veure una actuació a l'antiga: vestits, transports i castells són com avantes. Guaiteu com es col·locaven els dosos al 5 antigament aquí (minut 4:50). A algun cap pensant se li va acudir a mitjans del segle passat canviar la disposició del castell, posant-hi la rengla al mig, i així la mainada evita baixar fins als quarts. Es guanya temps i es remena menys el castells: innovació en estat pur. I no, no ho van fer els Minyons.

Ara me poso jo a innovar. Crec que encara podem guanyar temps al 5 i al 7, fent pujar la mainada pel costat del castell petit. M'explico.

En Jordi Andreu, periodista casteller de Xiquets de Tarragona, comentava el 2012 al seu bloc: 

“[A l'estructura del 7] suposo que sota la influència del 5, primer es carrega l’estructura central, en aquets cas el 4, i després l’enxaneta (en cas que es faci amb un de sol), passa a carregar l’estructura posterior, el 3 en aquest cas. Aquesta manera fa que el 4 hagi d’esperar uns instants a seguir descarregant-se a que la canalla de la part del 3 baixi, perquè és clar que no es pot desfer el 4 abans que el 3”. 

És a dir: un cop passa l'enxaneta del 4, el tronc no el pot desmuntar de seguida, ja que el castell central aguanta tota l'estructura. I no és cap broma: al 7de9f de Vilafranca, el 4 es va esperar 11 segons per poder baixar. I al 7de8 d'Igualada, 14 segons.

Al 5 no s'ha provat mai, i estem parlant de guanyar entre 8 i 10 segons. Un temps que en un castell com el 5de9f -etern, penible i esgotador- pot ser la diferència entre carregar o descarregar. El moviment de mainada és tan antinatural com l'és ara, amb un gir de l'enxaneta mig d'esquenes; no hi hauria gran diferència de pes.

La normativa del concurs és, malauradament, clara respecte això: la mainada de les estructures complexes (5, 7 o 9) no pot baixar tant com totes les aletes no han estat fetes. Però tot i així n'hi ha que troben la manera d'innovar. A Sants, l'enxaneta del 7de8 no baixa fins a quarts, sinò que trepitja les cuixes dels dosos. Ho podeu veure aquí. Una solució enginyosa que fa guanyar 5 segons.

1Brotons, Xavier i Beumala, Joan. Les meravelles del món casteller (II), p. 176

Demà m'invento un nou lligat del 2

Capgrossos posen tontos a la pinya. Ells mateixos ho diuen: els diagonals que tanquen el lligat del 2 entre el primeres i els laterals, són els “laterals tontos”: una posició que amb prou feines hi entra, si agafa mans empipa el primeres, i treballa tan escantat que no pot fer força. I no obstant, els hi posen.

I és que un cop despasses el nivell del 4/6a, la teoria de pinyes no quadra. L'any 1998, l'Hervé Pi al Riberal estudiava la posició dels laterals pel 2de6 al llibre “Castells i castellers. Guia completa del món casteller” d'en Xavier Brotons. Ara l'Hervé trobaria 10 maneres diferents de col·locar els laterals al 2de6: amb vent petit + vent gran, amb/sense diagonals, amb 4 laterals + vent, fent d'agulla, mans per sota/per sobre genoll, mans creuades o directes, entrant abans o després dels vents,... i ves per on, estem parlant d'una posició (laterals) que fa 50 anys ni tant sols existia.

Primer p5 dels @verds. Pinya al mogollón.

Les pinyes, enfront d'allò que molta gent pugui pensar, són canviants. Deixant de banda l'equip del baix -relativament estable des dels inicis-, l'ordre a pinyes l'hem de reconéixer a Nens del Vendrell i la Colla Vella, a finals dels any 60. Fins llavors les pinyes eren similars a la gespa de la UAB després d'una festa de Ganàpies: al mogollón, tothom provant de tocar cuixa. Posaven daus a banda i banda i au, la resta alçant braços per arribar a les cames dels segons. Les rengles de mans eren ciència ficció. En Francesc Piñas, un dels responsables de la Colla Vella, així ho explica a la Revista Castells: “en Xamalí que anava a segons ens va dir a mi i a un altre que li fèiem de primeres: <<o l'un, o l'altre!>>. Em va fer reflexionar”¹. Va reflexionar, i va posar nom a “primeres” i “laterals”.

Continuem amb una pinya tan simple (sic) com la torre, recordant què va passar amb el primer 2/9fm de la història. Els @verds havien estat provant-la sense sort des de 1989. 7 intents. L'any 1993, uns simpàtics carmanyolaires de color malva la van provar el 1993 amb un tal Biel Duran d'acotxador... i la van carregar: avui en dirien “zasca!”. La diferència: els mateixos verds la reconeixien en veu del seu llavors ajudant de cap de colla, Francesc Moreno “Melilla”: “el problema principal amb què vàrem topar eren les crosses”². El tronc verd i malva eren excel·lents, però el 2d9fm de Minyons portava crosses a les manilles, fet que li va donar l'estabilitat necessària per aguantar 10 segons més. Els @verds no hi havien trobat la manera d'encabir-les. I no parlem de més gent al folre, no: el folre minyó duia 49 persones, contra les 51 verdes.

I si parlem d'estructures compostes, com el 5 o el 7, hi ha més variants que cases de barrets a l'Empordà. El mateix formatget del 5 -això és, l'espai entre el 2 i el 3- és vist a plaça amb/sense vents, amb 1 sol lateral a rengla, amb tota una filera de mans a la rengla, o sense vents i amb una filera de mans per aguantar el 2, o... no he trobat límit a les opcions.

Soca govinda amb mans amunt

Tot està inventat a pinyes? Ni parlar-ne. D'una banda, l'aparicio de noves estructures com el 7 afegeix complexitat i nits d'insomi als responsables pinyaires de les colles. Lligar un 7/9f com van fer els @verds fou més un èxit de pinya que de tronc, al meu entendre: extraordinari. D'altra banda, els requeriments per a la limitació de riscos als castells reclamen contínues millores per augmentar-ne la seguretat. Per exemple: és necessari que els caps a la soca d'un castell folrat romanguin desprotegits amb braços avall, encara que no rebin peus? Mireu la soca dels govindes, a la imatge.

Finalment, quines innovacions poden aportar a pinyes les colles novelles? En trobar-nos colles aïllades i amb poca mà d'obra, és possible que apareguin noves posicions. La figura de les guillotines també va aparéixer certament en un moment on trobar 8 crosses per fer un 4 era difícil.

Per acabar, una proposta d'estudi. L'expansió castellera dels darrers 20 anys ha donat lloc a un efecte similar al d'una llengua estesa geogràficament: el substrat lingüístic local s'afegeix a una llengua culta novament apresa, originant una altra llengua o dialecte com a síntesi. Així, a les pinyes de Valls i Guissona trobem diferències no només de denominació (mà-i-mà, vent o dau, contrafort/home del darrere), sinò també de col·locació. Podem parlar de models geogràfics de pinya? Les colles que treballen juntes, com ara @elsPallagos, Angelets i Riberal, podrien compartir una manera regional de lligar un pilar caminant que els sigui pròpia. I les que tenen falcons a prop, com ara Vilanova, potser aixequen castells amb estructura i ritme diferent que les altres colles. 

En un pròxim article proposaré estudiar l'evolució de treball de tronc i mainada, per evidenciar -un cop més- que el món dels castells ha innovat des de sempre, i que el canvi, en general, ha estat per bé. Qui té por a innovar?

1Revista Castells, núm. 46 (Anuari 2014), p. 60

2 Xavier Brotons / Joan Beumala. Les meravelles del món casteller (II), p. 75.   

Mai no m'han agradat els Minyons de Terrassa

Mai no m'han agradat els Minyons de Terrassa: no és pas cap secret. Però darrerament, algunes evidències me fan plantejar si no m'he equivocat en la meua anàlisi. M'explico.

Ramon Codinas cagant-se en els rànquings

Vaig créixer castellerament parlant amb els @verds d'en Melilla: competitius, tradicionals, autoritaris, professionals. I @minyons eren l'enemic a batre: per haver carregat els primer 2de9fm i 5de9f, per descarregar el 4/9net a Girona el dia de Santa Úrsula, pel rebuig al sacro-sant Concurs de Tarragona i els rànquings (memorable l'aparició d'en Ramon Codinas al Quarts de Nou, imatge adjunta). Parlem d'una època (any 1998) en què la Coordinadora es limitava a l'assegurança, i no se sentia a parlar de planificació estratègica de les colles, verkamis o cascos per mainada.  La línia oficial era la tradició, i l'insult de moda era "ets un putu minyó".

Des dels inicis l'any 1979, Minyons de Terrassa van voler implantar un model de colla radicalment diferent, i no obstant obvi: és la colla qui s'adapta a l'entorn, i no al contrari. En un exercici de planificació i anàlisi extraordinaris per l'època, van optar per rejovenir la colla, fer-ne un espai de lleure i oci gratuït, potenciar models de funcionament assembleari. Fins i tot -oh! sacrilegi- fer que les dones fessin castells. D'acord, no van ser els primers a permetre-ho, però sí els primers a fer-ho expressament. Així van definir-se, així continuen.
Més encara: van optar per ser més cooperatius que no pas competitius. Entendre els castells fets com l'assoliment d'un projecte personal i social, i la colla com un element transformador de la societat. Així van definir-se, així continuen.

Restaurant La Trobada, dins el local

Tot això ve a colació de la visita que vaig poder fer-los dimecres dia 02/07 en ocasió d'un assaig especial, al seu local del C/Teatre. De primer, l'excel·lent acollida per part d'en Xavi Pinsach, màrtir dels castells i actual sots cap de colla. De segon, un repàs a la història castellera moderna amb els fotos de les parets. I de postres, la presentació de "El restaurant del temps", un projecte social finançat per l'Ajuntament. Es tracta d'un espai on persones en situacions econòmiques desiguals poden compartir taula i un menú de qualitat. Aquelles persones que poden pagar el menjar amb diners ho fan; les que no, poden oferir el seu temps, tot participant en projectes socials i solidaris. La crònica de la inauguració, aquí. La colla ha cedit l'espai a aquesta iniciativa solidària.

Minyons té una idiosincràsia pròpia, definida fa 35 anys: així van definir-se, així continuen. D'aleshores ençà, han transformat el món dels castells i la societat egarenca sense perdre llençols pel camí. Quantes colles han apadrinat? Quants folres i manilles es fan a la manera minyona? A quants assajos de colles en formació han assistit, tot explicant el seu model? 
...i quantes colles ha apadrinat la @collavella? La resposta és òbvia. Me sap molt greu pels meus amics de sang tradicional: en la meua opinió, el món casteller d'avui li deu molt més a @minyons que a les colles que guanyen el Concurs.

***